Emergència ecològica i COVID-19

Actuacions urgents per a garantir el nostre benestar, partint del treball en xarxa i la regeneració en comptes de la degradació

@CalaixAmbiental >> Us deixem un resum de la interessant taula rodona online sobre “Emergència ecològica i COVID-19” organitzada per la Xarxa per la Conservació de la Natura (XCN) i conduïda per la periodista Pilar Sampietro, que va tenir lloc ahir 19 de maig (teniu penjada la gravació aquí).

Els tres ponents convidats van ser Carles Castell, doctor en ecologia, expert en conservació d’espais naturals i membre de la Taula Salut i Natura, Josep Maria Mallarach, membre de les Comissions d’Àrees Protegides i de Polítiques Ambientals de la UICN, i Cristina Sànchez, delegada de SEO Catalunya i tresorera de la junta de la XCN.

mallarachicompa

Carles Castell – Protegir la natura és protegir la nostra salut

La salut i el benestar humà es troben determinats per l’estat dels ecosistemes en què vivim. Així, les persones depenem en tot moment dels serveis que ens brinden els ecosistemes, tals com: generació d’oxigen, fixació de CO₂, producció d’aliment, millora de la salut psicològica, sentit identitari i un llarg etcètera.

En aquest sentit, Carles Castell va posar sobre la taula que la greu afecció que patim amb la COVID-19 és un clar efecte de la degradació ecològica (com vam detallar a Receta para pandemias en 10 pasos) i ho contextualitzà amb altres malalties sobrevingudes en les darreres dècades. Un cas n’és l’epidèmia de Grip A que va succeir a Malàisia amb la tala d’una àrea de selva per a la instal·lació d’una macroindústria porcina. En aquests tipus d’actuacions, s’ha calculat que només amb l’eliminació d’una petita proporció de bosc/selva es pot desencadenar un gran increment de la incidència de malalties com la malària, ja que en perdre capacitat de regulació natural es desencadenen processos de retroalimentació que poden desembocar en augments exponencials de patògens.

“El cervell busca el benestar i evita enfrontar-se a problemes” postulà Carles Castell. Tot i això es va mostrar optimista davant d’aquesta oportunitat en pro de la preservació de la natura i la salut. “Hem vist com grans mantres com que res es pot aturar han caigut”, exposà, tot proposant tres línies d’actuació: (1) aplicar el principi de precaució, és a dir, deixar de modificar i impactar ecosistemes si no coneixem les conseqüències d’això a futur; (2) situar el benestar al centre de les polítiques; (3) actuar de forma urgent per respondre a l’emergència ecològica.

Josep Maria Mallarach – Polítiques de conservació i protecció del medi natural a Catalunya. D’on venim i a on anem?

Si ens fixem en la Petjada Ecològica, índex que computa la superfície necessària per satisfer el nostre consum, anualment requerim més del que el planeta pot regenerar, fet que ens porta al declivi dels ecosistemes. S’estima que la població catalana requerim prop de 7,7 equivalents a la superfície de Catalunya, de manera que si tota la població mundial consumís al nostra nivell el desgavell seria antològic (i necessitaríem 4,5 Terres per abastir-nos). I és que formem part del 20% de la població mundial que concentra el 80% de la Petjada Ecològica global. “Som part del problema, però també som part de la solució” exposà amb esperança Josep Maria Mallarach. Precisament, pel pes que les societats industrialitzades tenim en la degradació dels ecosistemes, els canvis en el nostre consum tenen un potencial de millora molt gran.

El component de més pes a la Petjada Ecològica és l’alimentació, apuntà Mallarach. L’agroindústria és el primer sector industrial de Catalunya i constitueix el primer clúster agroalimentari europeu. El seu principal actor és la indústria càrnica, que importa el 70% dels productes dels pinsos —soja i blat de moro de Brasil, oli de palma de Papúa-Nova Guinea…—, sent motor de destrucció de selves tropicals i altres ecosistemes d’elevada biodiversitat i de genocidis de pobles indígenes (junt amb molts altres impactes: contaminar, afavorir malalties com ja hem comentat, les emissions de gasos d’efecte hivernacle que vam detallar a Alimentación con baja huella de carbono, patiment animal…). Sobre les comunitats indígenes, s’anotà una preciosa reflexió: “les seves cosmovisions no materialistes són les que millor han sabut conservar la biodiversitat i els ecosistemes”. Així ho reconeix el darrer Informe de Canvi Climàtic, IPCC, 2019.

mallarach

Quant al model agrícola a Catalunya, cada cop és menys eficient en termes d’energia. S’estima que actualment invertim 4,5 unitats energètiques per produir només 1 unitat energètica equivalent en biomassa, una manera de fer insostenible. Per tant, Mallarach apel·là a canvis estructurals en aquest model productiu, per tal de fer-lo sostenible a nivell energètic i que preservi la biodiversitat d’entorns agraris, en clar declivi al territori català per l’efecte dels biocides.

En definitiva, no podem tornar al “busines as usual” sinó que calen models que regenerin els ecosistemes en comptes de degradar-los. L’economia ha d’estar al servei del bé comú i alhora hem de comprendre que la societat és un subsistema dels ecosistemes, comentà Mallarach, tot reprovant els clàssics esquemes sobre la sostenbilitat de tres cercles que posen al mateix nivell economia, societat i ecosistemes/medi ambient; una objecció clau, que des d’aquest blog ja havíem fet al post Women in environmental biology (vegeu imatge següent, tot i que ara la replantejaria per tal que la circumferència econòmica quedés íntegrament inclosa en la de la societat). “Com més aviat ens desprenguem dels indicadors de l’economia especulativa, millor” conclogué la ponència.

coursera

Cristina Sànchez – El treball en xarxa per passar a l’acció

En la darrera intervenció Cristina Sànchez va presentar el context de la normativa actual a l’estat i a Catalunya, per tal de situar amb quin marc compten i quines mancances destaquen. “A Catalunya cal un canvi urgent i molt profund de les polítiques i del model de desenvolupament”. És a dir, que ens hem d’adaptar als límits de la natura, i no pretendre fer-ho al revés.

Dit això, la ponent es centrà en una interessant manera d’actuar: el treball en xarxa. Aquest enfoc es basa en la confiança i la corresponsabilitat, compartint tasques i experiències, de manera que les diferents persones o organismes implicats poden sumar per la causa en qüestió. El treball en xarxa sovint ja s’utilitza per a tasques de voluntariat ambiental com també ha servit per aturar projectes amb clars impactes a la natura, però és essencial que igualment s’apliqui a les polítiques ambientals, de planejament territorial i urbanístic de gestió del territori, etc. on ciutadania, entitats, administracions i privats puguin treballar conjuntament.

Cristina Sànchez va respondre fantàsticament a la qüestió que des d’aquest blog van enviar a debat: Com encaixa la conservació i recuperació de la natura amb els processos d’expansió urbana com el nou polígon industrial de Licorelles, a Molins de Rei; la urbanització de la Plana del Castell, a Cunit; o el projecte turístic per l’Autòdrom de Terramar, a Sant Pere de Ribes, entre d’altres? “No encaixa”, sentencià Sànchez, “és el moment de que la ciutadania diguem: això no ho voto o això no ho compro”. I és que el consum responsable és una eina essencial per decidir quines condicions laborals o quin tracte amb la natura volem afavorir, de fet, gràcies a que moltes persones han deixat de comprar productes procedents de l’explotació infantil aquesta injustícia ha estat més regulada.

Altres qüestions a debat

Durant el posterior debat es van tractar altres temes rellevants. En primer lloc, es posà de manifest que necessitem molta més inversió en preservar la natura, però no només a nivell sectorial, sinó que cal que totes les polítiques engegades ho integrin de forma transversal i urgent. Es va parlar d’internalitzar els costos ambientals en l’economia, doncs el seu funcionament actual és tot el contrari: destruir ecosistemes sol fer incrementar el PIB i els productes més barats tendeixen a ser els que més malmeten la natura. També es va reflexionar sobre la importància d’incorporar la mirada feminista, en tant que es tracta en tot cas de reivindicacions que discorren per un camí comú. I es va discutir l’escassa aparició de la crisi ecològica als mitjans de comunicació, per bé que hi ha periodistes que ho cobreixen amb rigor, entre qui trobem a la moderadora de la taula rodona, Pilar Sampietro.

Per acabar, obriré una nova qüestió. Ara es parla força de “posar les persones al centre”. Cal tenir present el context de la frase: el model socioeconòmic prevalent que dona un poder enorme al desenvolupament econòmic i tecnològic, quan aquests actors haurien de sereines per facilitar-nos la vida no per robar-nos-la. Tanmateix, crec que amb aquest punt de vista ens seguim quedant curtes, doncs som només una de les més de 8 milions d’espècies que poblen aquest meravellós planeta.

És bon moment per començar a pensar en clau de sistema, de xarxa (com ens deia Cristina Sànchez). Animals, plantes, fongs, microorganismes… tots fan la seva funció, tots son éssers vius i biodiversitat i, independentment dels beneficis que ens aportin, tenen dret a viure i a satisfer les seves necessitats. A més de no ser sostenible i malmetre’ns la salut, destruir boscos i selves sistemàticament no és ètic, la ramaderia industrial no és ètica, ruixar la natura amb químics per produir més tampoc és ètic. Crec que és important reflexionar-hi ja que, si no enfrontem aquestes qüestions, “posar les persones al centre” podria servir per acreditar certs impactes no nocius per les persones, però que tal vegada ho siguin per individus d’altres espècies.

Aquest enfoc el transmeten meravellosament filòsofes ecofeministes com Alicia Puleo o Marta Tafalla. I és que el que ens ha portat a l’emergència ecològica és precisament l’antropocentrisme i el pensament jeràrquic-dual, que justifica l’explotació i opressió d’uns sobre els altres: l’home sobre la dona, el Nord global sobre el Sud global, els humans sobre els altres animals… en definitiva de qui arbitràriament es determina que és més important o “millor” sobre la resta. Potser no es tracti de posar el focus en cap centre (que encara acabaríem venerant el centre magmàtic de la Terra) i el punt de vista més enriquidor sigui comprendre, apreciar i fluir amb la pluralitat que conformen ecosistemes, territoris i la biosfera, amb incomptables organismes i processos entrellaçats.

Clara Montaner Augé. Ambientóloga – 20 de maig de 2020

P1030562

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s