Reflexions: Després de la fi del món – CCCB

@CalaixA

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona acull des del passat octubre l’exposició temporal Després de la fi del món, comissariada per José Luís de Vicente, que encara es podrà veure fins a final d’aquest abril. Es tracta d’una exposició que ha tingut molt ressò per l’efecte revelador que exerceix sobre molts visitants, formulant una visió de caire catastrofista (alhora que força realista) sobre el futur del planeta i les nostres societats: que ens trobem a un camí de degradació ambiental pràcticament sense retorn, que portarà cap a un canvi de l’actual forma de viure.

Cal destacar que el discurs de l’exposició s’estructura sobre diverses idees ben interessants que fan de fil conductor. Les més cabdals es comenten i s’aprofundeixen a continuació.

Som part del planeta

L’exposició busca des de la introducció implicar-nos com a part dels ecosistemes de la Terra, a partir de frases com “Think of yourself as the planet”. Així, insta a les persones a reconèixer-se com a ecosistemes en sí mateixes i com a ingredient d’ecosistemes escala més gran que, en última instància, conformen la biosfera. Aquesta realitat contrasta amb la freqüent percepció a nivell individual i inclús com a societats sobre la posició de la nostra espècie en relació a la resta d’espècies i als ecosistemes: com realitats completament separades, que només s’interrelacionen per a que subvertim la natura quan ens convé.

No obstant, el coneixement científic ja fa algunes dècades que coincideix en què les relacions de les espècies dins els ecosistemes no són simples i unilaterals. Un exemple paradigmàtic d’això es va manifestar a partir de l’Avaluació dels Ecosistemes del Mil·lenni (Millennium Ecosystem Assessment), convocada per les Nacions Unides l’any 2000 a fi de comprendre les conseqüències dels canvis en els ecosistemes per al benestar humà i determinar les bases científiques per millorar la conservació i ús sostenible dels recursos. Aquests treballs que van involucrar a més de 1.360 experts de tot el món van demostrar que els impactes causats per l’espècie humana comporten uns efectes nocius per al medi ambient, però també per a nosaltres mateixos. I és que tots els impactes que generem als ecosistemes, a curt o a llarg termini, reverteixen en pèrdua de serveis que ens afecten de forma directa.

Aquesta idea es recull en el concepte dels “serveis ecosistèmics”. Actualment la FAO els defineix com el conjunt de beneficis que la natura aporta a la nostra societat, és a dir, tots aquells beneficis que es deriven de les funcions que realitzen els ecosistemes. Per aprofundir més en què són els serveis ecosistèmics potser t’interessa l’article Sobre com hem plantejat la conservació de la natura.

Un servei ecosistèmic que dia a dia donem per fet és el de l’aprovisionament d’aliments. En aquest sentit l’obra Mitigació del Shock – Superflux, desenvolupada per l’estudi Superflux, instal·lació immersiva que representa un habitatge del Londres de 2050, reflexiona sobre com ens pot afectar una crisi climàtica a la obtenció d’aquest servei bàsic.

IMG_20180208_173300.jpg

Imatge de l’obra Mitigació del Shock desenvolupada per l’estudi Superflux.

En definitiva, l’exposició planteja la necessitat d’un canvi de paradigma, com a transfons del seu discurs en diverses ocasions. Es fa especialment patent en l’obra Clínica de salut ambiental de Natalie Jeremijenko. L’artista busca mitjançant la producció manual de diversos objectes aconseguir elements que puguin oferir un benefici mutu per a les persones i per a d’altres espècies. Per tant, reclama deixar de subvertir les altres espècies i començar a establir amb elles una relació mutualista.

El mutualisme és en ecologia aquella interacció entre dues espècies diferents en què cada una obté un benefici, tot i que poden viure per separat (a diferència de la simbiosi, on les dues depenen de la interrelació per viure). Són exemples clàssics de mutualisme els insectes que pol·linitzen flors i n’extreuen el nèctar, o bé les formigues que aprofiten les espines de les acàcies africanes per viure-hi i les protegeixen dels herbívors. De fet, la natura està plena de casos curiosos com aquests, per això és una llàstima que l’artista no contextualitzi l’origen del seu plantejament i aprofundeixi en la base científica d’aquest concepte.

Totes les espècies tenen igual valor

Una altra reflexió de fons estretament relacionada amb l’anterior que presenta l’exposició –per exemple a través del discurs de Timothy Morton– és que l’espècie humana no és millor o més important que la resta d’espècies. Així, planteja que considerar-nos millors que les altres espècies segueix el mateix tipus de concepcions que el racisme, el sexisme, la homofòbia o qualsevol tipus de discriminació.

Això no implica que no puguem reconèixer que tenim unes característiques i habilitats diferents a les d’altres espècies. És a dir, és evident que l’espècie humana en certs aspectes és molt singular: podem raonar, emprar i desenvolupar el llenguatge simbòlic o desenvolupar la tecnologia, per exemple. Però, en canvi, no podem viure sota aigua, fer la fotosíntesi o viure sense oxigen, capacitats que altres espècies sí que presenten. També sembla a ser que, a diferència de la resta d’espècies, des de la revolució industrial hem anat perdent l’habilitat de viure en equilibri amb les dinàmiques dels ecosistemes (sense la qual no podrem perdurar en el futur).

Així, hem de comprendre que a nivell biològic i ecològic totes les espècies tenen un valor intrínsec pel fet establir relacions i conformar ecosistemes dels que, al cap i a la fi, totes les espècies depenem per al proveïment de serveis ecosistèmics, tal i com s’ha comentat al punt anterior. A més, si s’extingeix una espècie perdem diversitat i amb això complexitat dels ecosistemes i un patrimoni irrepetible. I de fet el problema en sí mateix tampoc és el procés d’extinció, sinó que actualment les espècies s’extingeixen a una velocitat més gran que no pas se’n creen pel procés d’evolució, i és això el que ens està portant a l’anomenada “sisena extinció”.

Tornant al fil argumental de l’exposició, és també interessant com s’aplica a la introducció la següent dada per a relativitzar la concepció que tenim de la nostra espècie: que gran part del nostre ADN no defineix caràcters pròpiament humans, sinó que és compartit amb les altres espècies. Així, per exemple, amb les espècies vegetals compartim prop del 50% de l’ADN, però encara compartim molta més informació genètica amb altres mamífers, com el 90% amb els porcs o casi el 99% amb els ximpanzés. Aquest pot resultar un fet força xocant per a la visió antropocèntrica.

Els impactes humans han assolit unes dimensions de gran escala

L’exposició enfronta la gran magnitud que han assolit els impactes de l’espècie humana. L’exemple més clar el tenim en l’obra de Benjamin Grant, Overview, una sèrie d’imatges satèl·lit que il·lustren com actualment actuem com una força geològica quant a la nostra immensa capacitat d’alterat i transformar l’entorn. Aquesta obra porta a fer una profunda reflexió sobre la responsabilitat que tenim en el tractament del medi ambient, doncs la tecnologia actual permet un nivell d’alteració al que hem posat pocs límits i que ha desembocat en una Terra avui “tatuada” en quasi tota la seva extensió.

Les imatges sobre extensos territoris alterats inclou tant grans urbs (Barcelona, París, Nova Delhi, Nova York, La Plata, Sidney…), grans àrees desforestades (a Brasil, Bolívia…), planes de conreus (a Etiòpia, EEUU, Països Baixos…), zones d’abocadors (a l’Índia, Corea del Sud, Canadà…), activitats extractives (a Alemanya, Xile, Xina…), com també altres tipus d’infraestructures com granges de porcs, explotacions energètiques o ports.

CCCB1.jpg

Imatges de l’obra de Benjamin Grant, Overview.

Totes elles son imatges ben espectaculars i impactants: l’intercanviador Harry Pregerson a Los Angeles (imatge de l’encapçalament) que recorda al cablejat i als microxips d’un ordinador, l’aeroport de Dallas (a dalt a l’esquerra) que evoca un paisatge de pel·lícula de ciència ficció, la planta termosolar de Gemasolar a Sevilla (a dalt a la dreta) que dibuixa una bonica retícula concèntrica a causa de la orientació dels miralls cap a la torre receptora de l’energia, o bé una àrea d’hivernacles a Itàlia (a dalt al centre) colpidora per la vasta extensió de plàstic que genera.

I és que, tal i com es manifesta al text de l’obra Desteixit – Unknown fields division, de Kate Davies i Liam Young, en 50 anys la població humana ha triplicat la seva grandària (assolint segons Viquipèdia la xifra de 7.599 milions de persones el 5 de febrer de 2018). A més, vivim majoritàriament en societats industrialitzades i sota models d’economia de consum, fet que ha disparat la nostra petjada ecològica, especialment al primer món. Això també ens ha portat a modificar sense pretendre-ho les dinàmiques planetàries: el clima, la circulació oceànica, la regulació de la biodiversitat, etc., canvis que paulatinament se’ns van girant en contra. Aquesta obra és una metàfora que reflexiona sobre com els productes que consumim porten associat un rastre d’aquestes alteracions.

És també paradigmàtic el cas de la república de Singapur, que es fonamenta en gran part sobre terres guanyades al mar. Singapur és actualment un dels països més pròspers d’Àsia i on s’estan implantant de forma generalitzada les tecnologies més punteres en matèria de gestió del tràfic, monitorització de la pol·lució, eficiència energètica, etc. al més pur estil smart city. Tanmateix, també compta amb un important problema d’accés a l’habitatge pel seu elevat cost i amb una importantíssima pèrdua de biodiversitat i d’ecosistemes aquàtics, tal i com recalca l’obra de Charles Lim, Estat del Mar 9: proclamació.

Aquesta obra també porta a reflexionar sobre el concepte de propietat, ja que fa notar que a Singapur els drets del sòl guanyat al mar se’ls queda de forma directa el president de la república per llei. Aquest fet pot resultar sorprenent però, per altra banda, porta a pensar en l’absurd de fons d’haver establert el concepte de la propietat, ja sigui pública o privada sobre una sèrie de béns i patrimoni que no deixen de ser de la natura i dels ecosistemes.

En definitiva, l’exposició arriba a la inexorable qüestió de l’acabament dels recursos, si seguim en aquesta línia, que comportarà (i de fet ja comporta) conflictes internacionals. Alhora també aborda que no podrem disposar de tota la tecnologia de què gaudim actualment (tal i com detalla l’article Els estris de la fi del món del diari Ara.cat) i que per tant serà necessària una transició cap a l’autoconsum en tots els nivells: energia, menjar, aigua… En aquest sentit, és ben interessant el projecte Fertilecity que es duu a terme des de l’ICTA-UAB sobre producció d’aliments en hivernacles urbans com estratègia per donar resposta a la dependència alimentària de les ciutats ‒sobre el qual va parlar l’investigador Joan Rieradavall en el col·loqui del CCCB Les cobertes verdes, elements clau per aconseguir una ciutat més verda i sostenible, qui també n’ha parlat al programa Deuwatts: Agricultura urbana de Betevé‒.

Però, què ens diuen les troballes científiques de tot això? L’ecologia de poblacions explica com funcionen els ecosistemes en relació a l’ús sostenible dels recursos i és sabut que les poblacions disminueixen quan aquests es van esgotant. Un cas d’això és l’important declivi que van patir els dinosaures molt abans d’extingir-se per l’impacte d’un asteroide a la Terra, tal i com apunten diversos estudis recents (O’Donovan et al., 2018 i Sakamoto et al.,  2016). Això va deure’s al fet que el seu gran èxit per a viure als ecosistemes terrestres va permetre’ls ocupar pràcticament tots els nínxols ecològics disponibles de manera que van provocar un exhauriment progressiu dels recursos, entre d’altres conseqüències.

Aquest darrer exemple serveix també per il·lustrar que no hem estat els únics éssers amb un desenvolupament tant profús com per canviar la configuració de grans àrees. De fet, els cianobacteris, que van aparèixer fa uns 2.400 milions d’anys, foren els primers organismes en desenvolupar la fotosíntesi, fet que va comportar un canvi de la composició de l’atmosfera, doncs va enriquir-se en oxigen i alhora aquest oxigen va permetre la formació de la capa d’ozó. Per tant, aquests organismes van modificar les característiques de la Terra a nivell planetari, i van originar dues condicions que més tard permetrien el desenvolupament de la vida fora de l’aigua: presència d’oxigen per a respirar i obtenir energia, i protecció de la radiació ultraviolada gracies a la capa d’ozó.

Actualment, tenim altres exemples de grups biològics que han modificat grans extensions de territori. Per fer-nos una idea d’això, es poden observar imatges satèl·lit de la selva amazònica o d’altres àrees boscoses, com també és molt interessant veure imatges de com els coralls, uns organisme conformats per la simbiosi d’un pòlip i una alga, formen la impressionant barrera d’esculls a Austràlia que es pot distingir des de l’espai. Aquestes dades ens poden ajudar a comprendre que els canvis en els ecosistemes són una part implícita de la vida i que no són nocius en sí mateixos. La qüestió es troba en quines són les conseqüències de les alteracions que estem generant.

Som éssers en quatre dimensions

L’existència humana, com també dels ecosistemes i la de la pròpia Terra, presenta quatre dimensions. Tot i que coneixem de sobres aquest fet, sovint oblidem el paper que juga la dimensió temporal, de manera que prenem decisions sense tenir en compte les possibles conseqüències. A més, les nostres accions provoquen canvis i tenen efectes a diverses escales temporals, tot i que ens és difícil copsar aquest fet, com expressa Timothy Morton, de manera que sovint ens limitem a viure a curt termini.

En aquest aspecte, l’exposició obre una discussió filosòfica sobre la possibilitat d’elegir, evocant als pensadors existencialistes. Així, ens recorda la llibertat que tenim a l’hora de prendre les nostres decisions, però també la responsabilitat que això comporta, tal i com va plantejar el filòsof Søren Kierkegaard. En aquest punt, el discurs de l’exposició planteja una escletxa d’esperança, doncs “tant la catàstrofe com la utopia són possibles”. La catàstrofe queda molt ben recollida amb l’obra Mitigació del Shock de l’estudi Superflux, però com seria la utopia?

Igualment es pot trobar una paral·lelisme amb el dilema vital que planteja El Mite de Sísif, d’Albert Camus. En el seu assaig Camus utilitza el mite grec de Sísif, condemnat pels deus a empènyer una gran pedra fins la cima d’una muntanya per tornar a caure rodolant i haver de repetir el procés eternament. Per a Camus, Sísif representa l’”ésser absurd” conformista, alienat i incapaç d’entendre en món, mentre que l’”ésser rebel” tracta de comprendre el món i s’hi enfronta. És doncs una dicotomia que es pot aplicar per a la “fi del món” o catàstrofe ambiental en què es centre l’exposició: podem conformar-nos o reaccionar.

Reflexions finals. En quins aspectes es podria haver anat més lluny?

Amb tot, l’exposició resulta força impactant i produeix un efecte ben aconseguit d’obrir els ulls davant d’una problemàtica vital. No obstant, val a dir que aprofundeix molt poc en diversos temes: no es contextualitza la situació geopolítica al voltant de la sobreexplotació dels recursos i del canvi climàtic, no es parla dels esmentats serveis ecosistèmics, i, en general, no analitza les causes i conseqüències de la crisi climàtica en profunditat. En aquest sentit, hauria resultat més enriquidor complementar la visió artística amb una visió més científica del tema i establir un diàleg entre aquestes dues aproximacions.

Per altra banda, es planteja un problema però no s’aporten gaires propostes o alternatives per canviar d’arrel la nostra postura. Les obres que tenen un caràcter més propositiu són Clínica de salut ambiental, de Natalie Jeremijenko i Aerocè, de Tomás Saraceno, ambdues pensades en base a un canvi de les nostres relacions amb les altres espècies: anar cap a unes relacions de mutualisme i simbiosi. Tanmateix passen molt superficialment pels problemes ambientals, alhora que no s’estructura cap discurs que posi aquestes obres en el context actual d’investigació i innovació que des de tantes universitats, empreses, administracions i entitats es duu a terme.

En aquest sentit, resulta força sorprenent observar com a la Clínica de salut ambiental es presenten diversos objectes en aparença d’“invents” però els quals ja fa dècades que estan inventats: els murs verds, els objectes de plàstic reciclat, aconseguir energia de la piròlisi dels residus, etc. En canvi, altres plantejaments més sostenibles d’arrel, com el cradle to cradle (definit per Braungart i McDonough el 2003) no es citen al llarg de l’exposició.

Si bé aquests temes podrien haver-se tractat més, cal considerar que alguns d’ells s’aborden des de les conferències que el CCCB organitza al voltant de la mostra, que han tingut diversos ponents ben interessants, com l’activista i pensadora Vandana Shiva o el periodista i assagista George Monbiot, entre molts d’altres. Si t’ho has perdut, pots veure aquests diàlegs al web del CCCB; també són ben interessants les cròniques de l’escriptora i professora Marta Tafalla al diari Ara.cat: Volar o no volar, aquesta és la qüestió i No tenim cap problema més greu.

A més de les conferències, s’estan organitzant diverses activitats i tallers tant a l’Estació Beta (edifici del CCCB) com a l’estació ciutat (Districte de Sant Martí). Per altra banda, la Xarxa de Biblioteques de Barcelona ha iniciat una sèrie d’activitats al voltant de l’exposició, on s’hi inclouen taules rodones, cinefòrums, tallers, etc.

Per acabar, crec que hem de pensar en una qüestió que podria semblar de detall però que no ho és gens. I és que en el discurs de l’exposició apareix la paraula “home” diverses vegades per referir-se al genèric de l’esser humà. Aquest fet és força indicatiu de com gran part de l’exposició vol mirar cap a una alternativa de convivència entre espècies i comunitats de persones, però alhora s’arrosseguen alguns plantejaments típics de la visió antropocèntrica que ens està portant a la “fi del món”. No obstant, cal reconèixer que l’objectiu principal de l’exposició, el de crear debat i reflexió està aconseguint molt bons resultats.

Clara Montaner Augé / 15 de febrer de 2018

Fonts

ABC. Así surgió el oxígeno en la Tierra. 15 de juliol de 2013. http://www.abc.es/ciencia/20130715/abci-surgio-oxigeno-tierra-201307151003.html

BBC. Singapur: qué está haciendo el país más caro del mundo para convertirse en el más inteligente. 7 de febrero de 2017. http://www.bbc.com/mundo/noticias-38894741

El País. Humano y chimpancé comparten el 99% del ADN. 1 de setembre de 2005. https://elpais.com/diario/2005/09/01/sociedad/1125525601_850215.html

Europa Press. Los dinosaurios fueron víctimas de su éxito como conquistadores. 6 de febrer de 2018. http://www.europapress.es/ciencia/ruinas-y-fosiles/noticia-dinosaurios-fueron-victimas-exito-conquistador-mundo-20180206121910.html

La Razón. Somos como los cerdos. 14 de novembre de 2012. https://www.larazon.es/historico/2637-somos-como-los-cerdos-KLLA_RAZON_501925

La Vanguardia. Los dinosaurios ya se extinguían antes de que un asteroide impactara contra la Tierra. 18 d’abril de 2016. http://www.lavanguardia.com/ciencia/planeta-tierra/20160418/401194139162/extincion-dinosaurios-asteroide-declive-evolutivo.html

CCCB. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Després de la fi del món. http://www.cccb.org/ca/exposicions/fitxa/despres-de-la-fi-del-mon/224747

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s