Sobre com hem plantejat la conservació de la natura

@CalaixA

Sovint sentim a parlar de la conservació de les espècies i els ecosistemes. Es tracta d’un tema que ens ateny per ser una espècie més que necessita els ecosistemes, perquè com a éssers vius d’ells depenem. Alhora, som una espècie amb molts individus i, sobretot, amb un gran potencial tecnològic i, per tant, els impactes que de les nostres accions es deriven arriben a assolir dimensions planetàries. És per això que hem d’assumir la gran responsabilitat que tenim sobre el planeta, no perquè ens necessiti per a gestionar-se o per viure, doncs sabem que la biosfera ha existit durant milions d’anys sense la nostra presència, sinó perquè amb les nostres decisions podem incidir en una més rica o més pobra qualitat dels ecosistemes.

Fa uns segles, no tenia gaire sentit plantejar una disciplina de conservació de les espècies, doncs els nostres impactes sobre el medi eren força més limitats. Tot i així, no podem passar per alt que, des que vam passar d’espècie caçadora i recol·lectora a agricultora i ramadera, els canvis generats en el medi van augmentar d’ordre de magnitud, modificant per complet un paisatge que a Europa era predominantment boscós i biodivers, per fomentar únicament determinades espècies que ens eren d’interès per a la dieta o per a proveir matèries primeres.

Per comprendre què va suposar aquest punt d’inflexió és molt il·lustrador el documental de 2015, Las estaciones, dirigit per Jaques Perrin i Jaques Cluzaud (Les Saisons, en el títol original en francès). El documental mostra com, després d’un període glaciar, l’anomenada Edat de gel, que va durar uns 60.000 anys, els hàbitats europeus van viure un període d’exuberància que es va invertir progressivament amb l’establiment de les societats sedentàries.

Així doncs, no és del tot fidedigne imaginar uns bucòlics paisatges rurals medievals o de l’era moderna de natura inalterada, doncs l’agricultura implica un règim d’impactes continuat per a simplificar els ecosistemes, potenciant una única espècie que ens és favorable. Si bé és cert que altres espècies també es poden beneficiar de l’oferta que proporcionen els conreus d’ambients oberts i de menjar (com ho fan insectes, aus, etc.), el gruix de la biodiversitat es va veure i es veu avui desplaçat per l’activitat agrícola. També les tales de boscos per l’aprofitament de la fusta han anat modificant dràsticament els hàbitats. Es diu que les tales massives per a poder construir l’armada invencible de Felip II va convertir en desert els Monegres. Diversos botànics ho han desmentit, tanmateix l’anècdota és igualment il·lustrativa, doncs d’un bosc o d’un altre van sortir les tones de fusta amb què es van construir aquesta flota i tantes d’altres.

Tram 2_6

Camps de conreus herbacis segats. S’observa com la biodiversitat vegetal queda relegada a alguns marges. (La Selva, Catalunya. Setembre 2016. Elaboració pròpia.)

L’altre gran punt d’inflexió que va canviar per complet la nostra relació amb els ecosistemes va ser la revolució industrial. Els diversos progressos tecnològics fets en la segona meitat del segle XVIII i segle XIX (la màquina de vapor, l’electricitat, el motor de combustió interna, etc.) i les seves aplicacions van multiplicar la capacitat dels sistemes de producció, amb el conseqüent increment de consum de recursos i de generació de residus (com per exemple el CO₂).

No és d’estranyar que en aquest context sorgís la idea de preservar grans àrees i les seves espècies, pionera en la declaració del Parc Nacional de Yellowstone, el 1872. Els primers espais protegits es van plantejar sota l’objectiu de conservar uns paisatges molt espectaculars i d’una forta càrrega identitària, molt presents com a referents de l’imaginari col·lectiu. La seva preservació es fonamentaven, doncs, en una visió estàtica de la natura, com si es tractés d’una foto fixa, i posaven especial atenció en la protecció d’espècies emblemàtiques.

Aquesta perspectiva ha predominat al llarg de més d’un segle. Tanmateix, aquest plantejament va començar a canviar al llarg de la dècada de 1980. Llavors, la preocupació per la ràpida pèrdua de biodiversitat al món es va plasmar en el naixement d’una nova disciplina científica, la biologia de la conservació. L’objectiu d’aquesta disciplina és estudiar de forma transversal les causes i els processos que amenacen la diversitat biològica –tant a nivell genètic, individual, específic, com ecosistèmic–  i com minimitzar-ne la pèrdua. Per assolir el seu fi, integra contribucions de disciplines molt diferents: l’ecologia, la genètica, la biogeografia, la biologia del comportament, les ciències polítiques, la sociologia, l’antropologia, etc.

En aquest context i gràcies a les aportacions d’aquesta disciplina, als anys 1990 es va produir un salt qualitatiu important cap a una nova concepció de la conservació de la biodiversitat. Els principals objectius per a la preservació de les espècies a nivell internacional es van fixar en la Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament (CNUMAD), organitzada per les Nacions Unides el 1992, més coneguda com Cimera de la Terra. També a nivell europeu va assentar un precedent important l’Estratègia de la Comunitat Europea en matèria de la Biodiversitat (Comissió de las Comunitats Europees, 1998).

Aquestes fites van suposar un canvi de paradigma important, doncs l’essència de la preservació va passar a centrar-se en la diversitat biològica en el seu conjunt i els seus ecosistemes. Per tant, deixava de considerar-se com a objecte de preservació unes poques espècies emblemàtiques per reconèixer el valor patrimonial de totes les espècies, de les interaccions que es generen entre elles i amb el medi, i dels ecosistemes que en conjunt conformen. I és que cada espècie és única i irrepetible i això li confereix un valor intrínsec.

Però darrerament encara s’ha avançat més en la comprensió de la nostra relació amb els ecosistemes, especialment pel que fa al plantejament dels serveis ecosistèmics. Els serveis ecosistèmics es defineixen segons la FAO com el conjunt de beneficis que la natura aporta a la nostra societat. Es tracta d’uns beneficis que emanen de les funcions que realitzen els ecosistemes, de manera que, en última instància, deriven de la la diversitat existent entre els organismes vius. Aquests serveis se solen classificar en quatre grups: de proveïment (d’aliments, matèries primeres, material genètic, etc.), de regulació (de la qualitat de l’aire, del cicle dels nutrients, del cicle de l’aigua, etc.), de suport (en primer lloc per a les espècies i, per tant, per a les relacions i funcions que s’estableixen en els ecosistemes, d’on es deriven la resta de serveis), i culturals (identitat cultural, espais per al lleure, font de benestar psíquic, etc.).

Aquesta nova concepció de la natura, amb importants implicacions en matèria de conservació, es va desenvolupar a partir de l’Avaluació dels Ecosistemes del Mil·lenni (Millennium Ecosystem Assessment), convocada per les Nacions Unides l’any 2000, que va involucrar més de 1.360 experts de tot el món. L’objectiu de l’avaluació era comprendre les conseqüències dels canvis en els ecosistemes per al benestar humà i determinar les bases científiques per millorar la seva conservació i ús sostenible. Les conclusions dels estudis realitzats van proporcionar una valoració científica sobre la situació i les tendències en els ecosistemes del món, pel que fa als serveis que proveeixen. Amb la informació recollida es va constatar que en els darrera anys els éssers humans havien transformat els ecosistemes més ràpidament i extensament que en cap altre període de temps comparable de la història humana. La pèrdua de diversitat de la vida sobre la Terra es va qualificar com de ben considerable, i en part irreversible. Per altra banda, també s’hi van plantejar accions per restaurar i conservar els ecosistemes, així com millorar-ne l’ús sostenible.

Arribats a aquest punt, sembla que la comprensió del funcionament dels ecosistemes ha avançat molt en les darreres dècades i ha assolit actualment una important solidesa. Per tant, es pot dir que disposem de la informació necessària per determinar com s’hauria d’orientar la seva conservació. No obstant, ben poc hem avançat en limitar la nostra ocupació dels hàbitats, reduir la generació de residus ‒entre els quals segueix destacant la generació de CO₂‒, frenar les pèrdues de biodiversitat, frenar les pèrdues de sòl, i un llarg etcètera.

Un exemple d’això, el trobem en l’escàs assoliment obtingut de les metes establertes pel Pla Estratègic per a la Diversitat Biològica 2011-2020, aprovat el 2010 per la 10a reunió de la Conferència de les Parts en el Conveni sobre la Diversitat Biològica. El Pla Estratègic establia un marc d’acció de deu anys per a tots els països i les parts implicades per salvaguardar la diversitat biològica. Per aconseguir aquest objectiu es van aprovar 20 metes amb accions concretes per abordar els principals motors de pèrdua de biodiversitat, les anomenades Metes d’Aichi.

Ara fa un any, al desembre de 2016, les organitzacions SEO / BirdLife i WWF van presentar en la COP13 sobre Biodiversitat celebrada a Cancún (Mèxic) un informe on es declarava el progrés de l’estat espanyol insuficient, amb només 4 de les 20 Metes d’Aichi aprovades (la meta 8 relativa a la contaminació, la 11 sobre àrees protegides, la 17 quant a la posada en marxa d’una estratègia de biodiversitat i la 19 sobre coneixement, ciència i tecnologia. Segons l’informe, només el 5% dels països analitzats (entre els que es troben Noruega i Irlanda) es posicionen en la direcció correcta per tal de poder assolir les Metes d’Aichi el 2010. En el 75% dels països signants es reconeixen actuacions per frenar la pèrdua de biodiversitat, però en un grau insuficient per assolir els objectius globals (com és el cas d’Espanya). Per altra, banda, el 20% dels informes nacionals presentats pels diferents estats mostren no haver realitzat cap progrés en aquest sentit (com és el sorprenent cas d’Alemanya).

Un altre símptoma dels limitats avenços que s’efectuen en matèria de conservació és com segueix creixent la llarga llista d’espècies de què es composa la Llista Vermella d’Espècies Amenaçades de la UICN, creada el 1963. Es tracta de l’inventari més exhaustiu de l’estat de conservació d’espècies d’animals i de plantes a nivell mundial, elaborat per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), principal autoritat mundial en la matèria. Actualment el llistat recull 8.455 espècies en perill, 5.583 en perill crític, 69 extintes en estat salvatge, i 866 extintes.

En definitiva, si bé actualment existeix un coneixement notablement profund dels ecosistemes i el seu funcionament, la manca de voluntat política, social i del sistema econòmic vers la seva conservació fa que diversitat de la vida al planeta segueixi amenaçada pels efectes de l’acció humana: pel canvi climàtic, la persecució directa d’espècies i la seva sobreexplotació, la destrucció i fragmentació dels hàbitats (per la contaminació, la urbanització, l’agricultura intensiva, o la gestió ineficient de l’aigua), entre d’altres causes. Sabem del cert que no anem en la direcció adequada, i disposem del coneixement per orientar la conservació de la natura. Llavors, fins a on deixarem que ens porti el capitalisme?

Clara Montaner Augé / 14 de desembre de 2017

Fonts

CNUMAD Nacions Unides. 1993. Cimera de la Terra Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament 1992. Conveni sobre la Diversitat Biològica. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya.

Comisión de las Comunidades Europeas. 1998. Sobre una Estrategia de la Comunitat Europea en matèria de la Biodiversitat. Comisión de las Comunidades Europeas. Comunidades Europeas. Bruselas.

Convenio sobre la Diversidad Biológica. Plan Estratégico para la Diversidad Biológica 2011-2020. https://www.cbd.int/doc/strategic-plan/2011-2020/Aichi-Targets-ES.pdf

FAO. Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura. Servicios ecosistémicos. http://www.fao.org/ecosystem-services-biodiversity/es/

Millennium Ecosystem Assessment, 2005. Ecosystems and Human Well-being: General Synthesis. Island Press, Washington D.C. https://www.millenniumassessment.org/es/About.html

SEO/BirdLife (Sociedad Española de Ornitología). https://www.seo.org/2016/12/15/wwf-seobirdlife-denuncian-espana-no-lograra-frenar-la-perdida-biodiversidad-2020/

Simberloff, D. 1988. The contribution of population and community biology to conservation science. Ann. Rev. Ecol. Syst. 19, 473-511.

International Union for Conservation of Nature (IUCN). Red List. http://www.iucnredlist.org/

Wilson, Edward O. 2007. La Creación: salvemos la vida en la tierra. Katz Barpal Editores.

One thought on “Sobre com hem plantejat la conservació de la natura

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s